L'escriptura cuneïforme és un sistema d'escriptura desenvolupat per primera vegada pels antics sumeris de Mesopotàmia cap al 3600/3500 aC. Es considera la més important de les nombroses aportacions culturals dels sumeris i la més destacada de les realitzades per la ciutat sumèria d'Uruk, on va continuar desenvolupant-se i perfeccionant-se cap al 3200 aC, fet que va permetre la creació de literatura.
El mot prové del llatí cuneus, que significa 'falca', en referència a la seua característica forma de falca. En l'escriptura cuneïforme, es pressiona un instrument acuradament tallat, conegut com a estil, sobre l'argila tova per produir impressions que representen paraules-signe (pictogrames) i, posteriorment, fonogrames o paraules-concepte (més properes al que actualment entenem per «paraula»). Totes les grans civilitzacions mesopotàmiques van utilitzar l'escriptura cuneïforme fins que aquesta va ser abandonada en favor de l'alfabètica en algun moment posterior al 100 aC, entre elles:
- la sumèria,
- la accàdia,
- la babilònica,
- la elamita,
- la hatti,
- la hitita,
- la assíria, i
- la hurrita.
El descobriment i desxiframent de les antigues tauletes cuneïformes de Mesopotàmia a finals del segle XIX va transformar radicalment la manera d'entendre la història de la humanitat. Abans del seu descobriment, la Bíblia era considerada el llibre més antic i amb més autoritat del món, i l'antiga civilització sumèria era completament desconeguda.
El filòleg alemany Georg Friedrich Grotefend (1775-1853) va desxifrar per primera vegada l'escriptura cuneïforme abans de 1823, i la seua tasca va ser continuada per Henry Creswicke Rawlinson (1810-1895), qui va desxifrar la inscripció de Behistun el 1837, així com pels treballs del reverend Edward Hincks (1792-1866) i Jules Oppert (1825-1905).
No obstant això, el brillant erudit i traductor George Smith (1840-1876) va contribuir de manera significativa al coneixement de l'escriptura cuneïforme amb la seua traducció de l'Epopeia de Gilgamesh el 1872. Aquesta traducció va permetre interpretar amb més precisió altres tauletes cuneïformes, fet que va capgirar la concepció tradicional de la història basada en el relat bíblic que predominava en aquella època, i va donar un nou impuls a l'estudi acadèmic i objectiu de la història del Pròxim Orient.
Els inicis de l'escriptura cuneïforme
Les primeres tauletes cuneïformes, conegudes com a protocuneïforme, eren pictòriques, ja que els temes que representaven eren més concrets i visibles (un rei, un palau, unes ovelles) i es van desenvolupar com a resposta a la necessitat de comunicació a llarga distància en el comerç. Aquestes primeres obres tenien un caràcter administratiu i consistien en llistes de subministraments, registres de transaccions, comprovants de béns rebuts o factures dels enviats. No calien composicions sofisticades, perquè només era necessari conèixer el tipus i la quantitat dels béns enviats, el seu preu i el nom i la ubicació del venedor. L'erudit Jeremy Black comenta sobre els inicis de l'escriptura cuneïforme:
Durant segles, després de l'aparició de l'escriptura al sud de l'Iraq a finals del IV mil·lenni aC, aquesta va complir una funció exclusivament administrativa. L'escriptura cuneïforme era un eina mnemotècnica concebuda per ajudar comptables i buròcrates, més que no pas un mitjà per a l'art. (xlix)
Aquests primers pictogrames van ser substituïts per fonogrames (símbols que representen sons) a la ciutat d'Uruk cap al 3200 aC. L'escriptura cuneïforme havia adquirit una major complexitat en temps del període dinàstic arcaic (aproximadament del 2900 al 2350/2334 aC), ja que, un cop es va comprendre l'art de l'escriptura, les persones van començar a trobar més conceptes que volien expressar i conservar per al futur. I, descoberta l'escriptura, els antics sumeris van procurar deixar constància de pràcticament tots els aspectes de l'experiència humana.
Part d'aquesta experiència feia referència, naturalment, a l'origen de la humanitat, cosa que va portar també a plantejar-se l'origen de tots els altres aspectes de l'existència. La deessa Nisaba, anteriorment una divinitat agrícola, es va convertir en la deessa de l'escriptura i dels comptes, fins i tot en l'escriba divina dels déus, com a resposta al desenvolupament de la paraula escrita. A mesura que els temes esdevenien més intangibles (la voluntat dels déus, la creació, el més enllà, la recerca de la immortalitat), l'escriptura va tornar-se més complexa, fins al punt que, abans del 3000 aC, va caldre simplificar-la.
Les representacions de les tauletes es van fer més senzilles i els traços de l'estil van passar a transmetre paraules-concepte (l'honor) en lloc de paraules-signe (un home honorable). La llengua escrita es va perfeccionar encara més mitjançant el principi del rebus, que aïllava el valor fonètic d'un determinat signe per tal d'expressar les relacions gramaticals i la sintaxi que permetien determinar-ne el significat. A fi d'aclarir aquesta qüestió, l'erudit Ira Spar escriu:
Aquesta nova manera d'interpretar els signes es coneix com a principi del rebus. Només existeixen uns quants exemples del seu ús en les primeres etapes de l'escriptura cuneïforme, entre el 3200 i el 3000 aC. L'ús sistemàtic d'aquest tipus d'escriptura fonètica no es fa evident fins després del 2600 aC.
Això constitueix l'inici d'un veritable sistema d'escriptura caracteritzat per una combinació complexa de paraules-signe i fonogrames (signes per a vocals i síl·labes) que permetien a l'escriba expressar idees. A mitjan del III mil·lenni aC, l'escriptura cuneïforme, escrita principalment sobre tauletes d'argila, s'utilitzava per a una gran varietat de documents econòmics, religiosos, polítics, literaris i acadèmics. (1)
Evolució de l'escriptura cuneïforme
Ja no calia esforçar-se per desxifrar el significat d'un pictograma; ara es podia llegir una paraula-concepte, que transmetia amb més claredat el significat que volia expressar l'escriptor. El nombre de caràcters utilitzats en l'escriptura també es va reduir, de més de 1000 a 600, per tal de simplificar i aclarir la paraula escrita. El millor exemple d'això el dona l'erudit Paul Kriwaczek, qui assenyala que, en l'època del protocuneïforme:
Tot el que s'havia ideat fins aleshores era una tècnica per anotar coses, objectes, no pas un sistema d'escriptura. Un registre de «Dues ovelles Temple de Déu Inanna» no ens diu res sobre si les ovelles estan sent lliurades al temple o rebudes del temple, ni si són mortes, vives o qualsevol altra cosa relacionada amb elles. (63)
L'escriptura cuneïforme es va desenvolupar fins al punt que es podia determinar amb claredat, per utilitzar l'exemple de Kriwaczek, si les ovelles venien del temple o hi anaven, amb quina finalitat i si estaven vives o mortes. Durant el període dinàstic arcaic, es van establir escoles d'escribes per conservar, ensenyar i desenvolupar encara més l'art de l'escriptura.
Aquestes escoles eren conegudes com edubba ('Casa de les tauletes') i, inicialment, s'establien i funcionaven en cases particulars. Al principi, el mestre (supervisor) establia les normes per a cada edubba, i aquestes normes s'aplicaven estrictament. Més endavant, les edubba van properar i es van estendre per tot Sumer, i funcionaven en edificis expressament designats amb la finalitat de l'educació, amb un currículum estandarditzat i normes oficials per a totes les escoles.
Els xiquets de la classe alta, i de vegades les xiquetes, ingressaven a l'edubba cap als vuit anys, i continuaven els seus estudis durant els dotze anys següents. El currículum progressava des de l'acte més senzill de manipular una tauleta d'argila humida i l'estil fins a formar paraules i, després, oracions. L'acte d'escriure en escriptura cuneïforme no era tan simple com agafar un tros d'argila i fer-hi impressions. Calia girar constantment la tauleta mentre s'escrivia per tal de fer les marques apropiadament.
En primer lloc, s'ensenyava als alumnes a traçar amb claredat les verticals, horitzontals i obliqües de manera senzilla, i practicaven aquest exercici fins a dominar-ne l'execució correcta, amb la profunditat i les dimensions adequades. Una vegada dominada l'habilitat de manipular tant la tauleta d'argila com l'estil, els alumnes passaven a aprendre els caràcters que transmetien significat i, després, a produir oracions. Mentre dominaven l'art de l'escriptura, també rebien instrucció en matemàtiques, comptabilitat, història, religió i els valors de la seua cultura. L'erudit Samuel Noah Kramer comenta:
Per tal de satisfer aquesta necessitat pedagògica, els mestres sumeris d'escribes van idear un sistema d'ensenyament basat principalment en la classificació lingüística; és a dir, classificaven la llengua sumèria en grups de paraules i expressions relacionades, i feien que els alumnes les memoritzaren i copiaren fins que eren capaços de reproduir-les amb facilitat.
En el III mil·lenni aC, aquests «llibres de text» es van fer cada vegada més complets i, gradualment, van arribar a ser més o menys estereotipats i estandarditzats per a totes les escoles de Sumer. Entre aquests, trobem llargues llistes de noms d'arbres i canyes; de tota mena d'animals, inclosos els insectes i els ocells; de països, ciutats i pobles; de pedres i minerals.
Aquestes recopilacions revelen un coneixement considerable del que es podria denominar saber botànic, zoològic, geogràfic i mineralògic, un fet que els historiadors de la ciència tot just ara comencen a reconèixer. (History, 6)
Els alumnes progressaven a través de les diferents etapes de la seua educació fins que arribaven al nivell de la Tètrada (composicions de quatre) i de la Dècada (composicions de deu), que estudiaven, memoritzaven i copiaven repetidament. La Tètrada estava composta de textos senzills, inclòs l'Himne a Nisaba, mentre que els textos de la Dècada eren més complicats tant pel que fa a la composició com al significat.
Després de la Dècada, s'esperava que els alumnes dominaren composicions encara més complexes abans de graduar-se, com ara Consells d'un supervisor per a un jove escriba o La maledicció d'Accad. Les composicions, independentment del seu grau de dificultat, solien concloure amb elogis a Nisaba, en agraïment per la seua inspiració i encoratjament.
Mitjançant aquesta evolució, la literatura no sols va prosperar, sinó que també va passar a estar disponible per al comentari i la crítica en forma escrita, mentre que, en el procés, es conservava la història de la civilització i la cultura mesopotàmiques de totes les èpoques. En temps de la poetessa i sacerdotessa Enheduanna (cap al 2300 aC), qui va escriure els seus famosos himnes a Inanna a la ciutat sumèria d'Ur, l'escriptura cuneïforme era prou sofisticada per transmetre estats emocionals com l'amor i l'adoració, la traïció i la por, l'enyorança i l'esperança, així com les raons precises per les quals l'escriptor podia experimentar aquests estats.
L'escriptura cuneïforme també podia expressar la por a la mort i l'esperança d'una vida posterior, els relats sobre la creació del món, la relació entre els éssers humans i els seus déus, i la devastació provocada per la desesperació existencial quan semblava que els déus havien decebut les seues expectatives. Per primera vegada en la història, l'escriptura cuneïforme va donar forma tangible a l'experiència humana. De fet, l'escriptura cuneïforme es pot considerar l'inici de la documentació històrica de la humanitat.
El desxiframent i l'impacte de l'escriptura cuneïforme
Les grans obres literàries de Mesopotàmia, com l'Atrahasis, El descens d'Inanna, El mite d'Etana, l'Enuma Elish i la famosa Epopeia de Gilgamesh, van ser escrites totes en escriptura cuneïforme, i van ser completament desconegudes fins a mitjan segle XIX, quan homes com George Smith, el reverend Edward Hincks, Jules Oppert i Rawlinson van desxifrar la llengua i les van traduir. Kramer escriu:
Les composicions literàries inscrites en aquestes tauletes i fragments [d'argila] es compten per centenars i varien en extensió, des d'himnes de menys de cinquanta línies fins a mites de prop de mil línies. Com a productes literaris, les lletres sumèries ocupen un lloc destacat entre les creacions estètiques de la civilització.
No desmereixen gaire en comparació amb les obres mestres de l'antiga Grècia i de la literatura hebrea i, com aquestes, reflecteixen la vida espiritual i intel·lectual d'una cultura antiga que, d'altra manera, hauria romàs en gran part desconeguda. La seua importància per a una correcta valoració del desenvolupament cultural i espiritual de tot l'antic Pròxim Orient difícilment pot ser sobreestimada. (Sumerians, 166)
Tot i així, com ja s'ha assenyalat, aquestes obres eren totalment desconegudes fins a mitjan segle XIX. Les traduccions de Rawlinson dels textos mesopotàmics es van presentar per primera vegada a la Royal Asiatic Society de Londres el 1837, i novament el 1839. El 1846, va col·laborar amb l'arqueòleg Austin Henry Layard en les seues excavacions de Nínive, i va ser responsable de les primeres traduccions de la biblioteca d'Assurbanipal, descobertes en aquell jaciment.
Edward Hincks es va centrar en l'escriptura cuneïforme persa, de la qual va establir els patrons i identificar les vocals, entre altres aportacions. Jules Oppert va identificar els seus orígens i va establir la gramàtica de l'escriptura cuneïforme assíria. George Smith va ser responsable del desxiframent de L'Epopeia de Gilgamesh i, el 1872, per tots conegut, de la versió mesopotàmica del relat del diluvi universal, que fins aleshores es considerava original del llibre del Gènesi bíblic.
Molts textos bíblics es consideraven originals fins que es va desxifrar l'escriptura cuneïforme. La caiguda de l'home i el diluvi universal s'entenien com a esdeveniments literals de la història de la humanitat, dictats per Déu a l'autor (o autors) del Gènesi, però ara es reconeixien com a mites mesopotàmics que els escribes hebreus havien embellit a partir d'El mite d'Etana i l'Atrahasis.
En aquest nou context, la història bíblica del Jardí de l'Edèn es podia entendre com un mite derivat de l'Enuma Elish i d'altres obres mesopotàmiques. El Llibre de Job, lluny de ser un relat històric real sobre el patiment injust d'un individu, es reconeixia com un motiu literari pertanyent a una tradició mesopotàmica arran del descobriment del text anterior de Ludlul-Bel-Nemeqi, que relata una història semblant.
El concepte d'un déu ressuscitat que baixa al món dels morts i després torna a la vida, presentat com un concepte inèdit als evangelis del Nou Testament, era entès, a partir d'aleshores, com un paradigma antic expressat per primera vegada en la literatura mesopotàmica en el poema El descens d'Inanna.
Moltes de les narracions de la Bíblia, inclosos els evangelis, es podien llegir ara a la llum del model proporcionat per la literatura mesopotàmica naru, que prenia una figura històrica i embellia les seues gestes amb l'objectiu de transmetre un missatge moral i cultural important.
Abans d'aquest moment, com ja s'ha assenyalat, la Bíblia era considerada el llibre més antic del món, i es creia que el Càntic de Salomó era el poema d'amor més antic, però tot això va canviar amb el descobriment i el desxiframent de l'escriptura cuneïforme. Actualment, es reconeix com el poema d'amor més antic del món La cançó d'amor de Shu-Sin, datada en el 2000 aC, molt anterior a la composició del Càntic de Salomó. Aquests avenços en el coneixement es van aconseguir gràcies als arqueòlegs i erudits del segle XIX enviats a Mesopotàmia per corroborar els relats bíblics mitjançant proves materials, però, de fet, el que van descobrir va ser precisament el contrari del que els havien enviat a buscar.
Conclusió
Juntament amb altres assiriòlegs, com T. G. Pinches i Edwin Norris, Rawlinson va exercir un paper destacat en el desenvolupament dels estudis sobre les llengües mesopotàmiques. La seua obra Cuneiform Inscriptions of Ancient Babylon and Assyria [Inscripcions cuneïformes de les antigues Babilònia i Assíria], així com els seus altres treballs, es va convertir en una referència fonamental en aquest àmbit després de la seua publicació a la dècada de 1860 i, encara hui, les seues aportacions continuen gaudint de reconeixement acadèmic.
George Smith, reconegut com un intel·lectual de primer ordre, va morir als 36 anys durant una expedició arqueològica a Nínive el 1876. Smith, traductor autodidacte de l'escriptura cuneïforme, va fer les seues primeres aportacions al desxiframent de l'escriptura antiga quan encara tenia poc més de vint anys, i la seua prematura mort ha estat considerada durant molt de temps una pèrdua significativa per al progrés de la traducció dels textos cuneïformes al segle XIX.
La literatura de Mesopotàmia va influir notablement en les obres escrites posteriors. Els seus motius literaris es troben en obres egípcies, hebrees, gregues i romanes, i encara ressonen en l'actualitat a través de les narracions bíbliques, en les quals han deixat la seua empremta. El desxiframent de l'escriptura cuneïforme per part de George Smith va transformar substancialment la manera d'entendre la història de la humanitat.
La concepció acceptada de la creació del món, del pecat original i de molts altres preceptes que havien regit la vida de les persones va quedar qüestionada arran del descobriment de la literatura mesopotàmica, principalment sumèria. Des del descobriment i el desxiframent de l'escriptura cuneïforme, la història de la civilització i del progrés humà ha estat objecte d'una revisió radical respecte de la concepció que se'n tenia fa només 200 anys, i s'espera que continuï revisant-se a mesura que es descobreixen i tradueixen més tauletes cuneïformes a l'actualitat.
