Valquíria

Definició

Joshua J. Mark
per , traduït per Eudald Martínez
publicat el 08 September 2021

Text original en anglès: Valkyrie

Valkyrie Riding to Battle (by Disney/Marvel, Copyright, fair use)
Valquíria que cavalca cap al combat
Disney/Marvel (Copyright, fair use)

Personatge de la mitologia norrena representada com a una guerrera armada amb una llança que munta a cavall, llop o senglar. Decideix el destí dels guerrers caiguts en combat i els condueix a la Valhalla d’Odin. Valquíria vol dir 'qui escull els caiguts', i els escollits lluitaran braç a braç amb Odin al Ragnarök.

La Valhalla és la mansió d’Odin on s’apleguen els herois caiguts en combat i on combaten els uns amb els altres durant el dia, ressusciten i guareixen al vespre i beuen tota la nit. Era un dels cinc possibles llocs on els norrens creien que s’anava després de morir. La resta eren:

Eliminar anuncis

Advertisement

  • Folcvang (Fólkvangar)
  • Hel
  • Els estatges de Ran
  • Els túmuls

La deessa Freia governava Folcvang (Fólkvangar) i triava la meitat dels morts dels camps de batalla per als seus estatges; l’altra meitat la triaven les valquíries per a la Valhalla d’Odin. El reialme de Hel, on regna l’homònima jötunn Hel, era reservat a qui moria de vellesa o malaltia (malgrat que hi ha unes quantes excepcions notables), mentre que els estatges de Ran eren per a qui moria ofegat, sobretot al mar. Els túmuls eren tombes físiques, l’últim lloc possible on anaven els morts sense que importés la naturalesa de la mort.

Valhalla ('la mansió dels morts en combat') podria haver estat simplement un altre nom per a la terra dels morts imaginada com un immens camp de batalla, però més endavant va evolucionar a una mansió d’herois, els quals no només hi eren guiats per les valquíries un cop morts, sinó que les guerreres també els servien després que esdevinguessin einherjar ('exèrcit d’un sol home', un heroi capaç d’encarregar-se de qualsevol situació). Les valquíries, per tant, no exercien solament el rol de les tres nornes tot decidint qui moria en batalla i qui hi sobrevivia, sinó també el de psicopomps, els quals guiaven les ànimes dels morts i se n’ocupaven quan arribaven a la mansió d’Odin. A més a més, també tenien relacions sentimentals amb alguns dels difunts que guiaven, així com amb alguns mortals. Les valquíries eren lleials a Odin i la majoria moririen en combat amb ell, amb Tor, amb herois de la Valhalla i amb molts altres quan arribés el Ragnarök.

Eliminar anuncis

Advertisement

Fonts i origen

Les valquíries apareixen tant en les dues obres del segle XIII l’Edda prosaica i l’Edda poètica, totes dues reculls de contes norrens més antics, com en obres germàniques. L’Edda prosaica va ser escrita pel mitògraf islandès Snorri Sturluson (1179-1241), que es va basar en obres més antigues, mentre que l’Edda poètica és una compilació de versos de diferents autors. La mitologia norrena es va transmetre oralment durant generacions fins als anys 1000-1100 quan aquelles regions es van convertir al cristianisme, el qual va introduir l’alfabetització. Tots els mites norrens que ens han arribat van ser escrits o bé per cristians o bé per qui va viure a l’era cristiana i que per tant en va ser influenciat.

ORIGINALMENT PODRIEN HAVER ESTAT DIMONIS DE LA MORT QUE ES NODRIEN DELS CADÀVERS DELS MORTS EN COMBAT I QUE SE N’EMPORTAVEN LES ÀNIMES A L’INFRAMON.

No se sap quan es va concebre el concepte de les valquíries per primer cop, però originalment podrien haver estat dimonis de la mort (semblants a les Cers gregues) que es nodrien dels cadàvers dels morts en combat i que se n’emportaven les ànimes a l’inframon. El concepte de la Valhalla es deu haver desenvolupat relativament tard i anteriorment es devia haver fet servir per a designar simplement un inframon qualsevol, possiblement situat a les muntanyes o al mateix túmul, però no una mansió d’herois engalanada com es descriu a l’Edda poètica, que possiblement es va inspirar en el cel cristià. Un altre sinònim norrè de Valhalla és Val-holl, on holl podria haver significat originalment roca, no mansió, i per tant hauria estat 'la roca dels morts', referint-se a una muntanya o a un camp de batalla ple de penyes.

Eliminar anuncis

Advertisement

De manera semblant, les valquíries haurien estat originalment esperits més amenaçadors que s’emportaven les ànimes a un més enllà genèric on tothom, sia guerrer o no, menjava i bevia com ho havia fet en vida. Amb la transformació de la Valhalla en una mansió d’herois, es pensa que les valquíries s’haurien transformat de la mateixa manera i haurien deixat de ser obscurs dimonis de la mort per esdevenir esperits brillants que encarnaven tant la bellesa femenina com la força i la proesa militar masculines.

També s’ha especulat que la imatge de les valquíries va canviar durant l’època dels vikings (ca. 790 – ca. 1100) sota la influència de les donzelles escuderes (norrè antic: skjaldmær), dones que prenien les armes i lluitaven braç a braç amb els homes. S’afirma que una tomba descoberta el 2017 a prop del poble de Birka a Suècia (tomba Bj581) podria ser la tomba d’una dona d’aquesta mena, malgrat que la interpretació de les restes com a restes d’una guerrera ha estat controvertida.

Els experts encara debaten si aquestes dones van existir històricament, però no hi ha cap dubte que apareixien en els mites i les llegendes. D’entre les més conegudes de la mitologia norrena hi ha la deessa Freia, la donzella escudera Lagertha i l’heroïna Hervor, així com la gran valquíria Brunilda, que va desafiar la voluntat d’Odin. La imatge de la valquíria també podria haver estat influenciada per heroïnes celtes com ara Morrigan, la reina Maeve o les dones celtes que es vestien i combatien com homes. Les relacions comercials entre els celtes i els escandinaus estan ben confirmades, així que es tracta d’un indici prou possible del rol guerrer que les dones norrenes tenien durant l’època dels vikings.

Eliminar anuncis

Advertisement

Peter Nicolai Arbo's Valkyrie
Valquíria, de Peter Nicolai Arbo
National Gallery of Norway (Public Domain)

Les dones a Escandinàvia tenien gairebé els mateixos drets que els homes, i en els relats de Saxo Grammaticus (ca. 1160 – ca. 1220) hi apareixen donzelles escuderes que lluiten contra els danesos (per bé que la veracitat d’aquests relats té detractors). Les mullers i les filles dels vikings havien de saber lluitar per força per poder protegir les terres i defensar-se quan els homes eren fora navegant. El relat suec de Blenda de Småland (ca. 500 – ca. 750), la qual va instigar les dones del seu poblat per matar l’exèrcit invasor de danesos després d’haver-los embriagat, va ser prou famós per a arribar fins al segle XVII. Això demostra el respecte professat cap a les dones guerreres, i malgrat que en aquest cas es devia a l’absència dels homes, en d’altres les donzelles escuderes combatien braç a braç amb els homes.

Els diferents mons d’ultratomba i les valquíries

Les donzelles escuderes eren personatges transformatius, dones que es vestien i lluitaven com homes, i per tant era natural que esdevinguessin el model per a les entitats que conduïen les ànimes dels herois a un més enllà gloriós. Com ja s’ha dit, la Valhalla no era només un dels possibles destins per als morts, sinó que també era la mansió d’Odin, i, a més a més, hi havia altres divinitats que també reclamaven les ànimes dels difunts.

Els norrens s’imaginaven la Valhalla com una gran mansió on els einherjar eren duts per les valquíries, les quals els servien i se n’ocupaven, mentre que el cuiner dels déus, Andhrimnir, els preparava àpats fets a partir de la gran bèstia Saerimnir (de vegades representada amb forma de senglar) que es regenerava després de ser consumida cada dia; de manera semblant, la cabra màgica Heidrun, les mamelles de la qual proporcionaven hidromel sense aturador. La mansió tenia un sostre format d’escuts daurats que s’aguantaven amb llances en comptes de bigues, i les cotes de malla resplendents col·locades als bancs substituïen coixins de palla. També hi havia 540 portes que 800 homes podien travessar alhora per marxar a la batalla, i per les banyes del gran cérvol Eikthyrnir hi regalimava aigua que acabava formant una deu cristal·lina i dolça.

Eliminar anuncis

Advertisement

Valhalla by Max Brückner
Valhalla, de Max Brückner
Max Brückner (Public Domain)

Aquesta visió del paradís està reservada per a qui mor en combat i és triat per les valquíries, que són lleials a Odin dels ansos (norrè antic: æsir), els déus d’Asgard. Hi ha un altre paradís on la resta de guerrers poden anar (fins i tot guerrers de la mateixa batalla dels triats per les valquíries) i que està governat per un membre de l’altra família principal dels déus, els vanir: es tracta de Folcvang (Fólkvangar), el reialme de Freia.

Freia és una altra candidata per ser el model de les valquíries, perquè se la representa arribant als camps de batalla per triar-hi herois per a la seva mansió, la Sesrumni ('cambra dels molts seients'), emplaçada a Folcvang ('el reialme del poble'), que és descrit com un món encantador ple de flors, camps i rierols. Es diu que Freia s’emporta la meitat dels morts d’una batalla, i les valquíries, l’altra meitat per a Odin. A qui no mor en combat li esperen altres destins, i no són tan agradables com aquests dos.

A banda del seu rol com a guies i cuidadores dels caiguts, les valquíries s’associen de manera consistent a la transformació.

El primer és Hel, regit per l’homònima Hel, filla de Loki: es tracta d’un món gris i fred, situat sota el gelat reialme de Niflheim, que està envoltat d’un gran mur que manté els morts a dins i els vius, a fora. Després hi ha el reialme de Ran, un laberint de coves fosc situat al fons del mar, on la deessa que ofega mariners n’hi custodia les ànimes. L’últim destí possible és el túmul o la tomba física on l’ànima o bé continuarà menjant, bevent, admirant el crepuscle i fent tot allò que feia en vida, o bé, si per algun motiu està enutjada o ressentida, esdevindrà un fantasma que vagarà pels voltants del túmul tot causant problemes.

Ni Hel ni Ran sembla que es prenguin la molèstia d’anar a buscar gent per a llurs estatges, només custodien qui n’arriba a les portes, i els túmuls físics són cosa de cadascú. Només els reialmes associats als morts caiguts en combat tenen una figura que els reconforta i els guia fins al més enllà, i en tots dos casos aquesta figura és una dona vestida de donzella escudera, una entitat metamòrfica que empodera l’ànima del caigut perquè deixi el món conegut i doni la benvinguda a un nou món de possibilitats.

Éssers de la transformació

A banda del seu rol com a guies i cuidadores dels caiguts, les valquíries s’associen de manera consistent a la transformació. Com que executaven fidelment els desitjos d’Odin, també se les anomena 'donzelles dels desigs' (norrè antic: óskmeyjar), epítet que se’ls aplicava perquè també concedien desitjos als mortals que els feien el pes o que les capturaven. Aquesta captura s’esdevenia amb un home que robava la roba d’una valquíria mentre ella es banyava en un rierol. Si l’home amagava la roba, la valquíria romania presa d’una mena d’embruix que la convertia en la seva muller i mare dels seus fills. Si la valquíria trobava la roba, s’esfumava i l’home havia d’embarcar-se per a l’aventura per trobar-la i dur a terme un parell de tasques àrdues per tal de demostrar la seva vàlua i conquerir la valquíria. Tot això convertia l’home en un heroi semideu.

Valkyrie Statue
Estàtua de valquíria
Stephan Sinding (CC BY)

Les valquíries també s'associen als ocells, especialment als corbs, cosa que les connecta a la divinació, a un sentit de la vista no mortal i al volar, tot dins de l’àmbit de la transformació. Una altra versió del conte esmentat més amunt explica la història d’una poncella cigne (la valquíria amb aparença de cigne) a qui un home pren les plomes màgiques que la cobreixen, tot convertint-la, així, en la seva esposa fins que la poncella no les retroba i abandona el marit. L’acadèmic H. R. Ellis Davidson comenta:

La valquíria escandinava és clarament una figura complexa. Les valquíries apareixen als poemes com a les serventes del déu Odin, [però també] estan associades, fins a un cert punt, a les poncelles cigne, i a les 'mullers esperit' dels xamans de l’Euràsia septentrional, les quals ajuden i protegeixen els marits humans, lluiten contra els esperits hostils i els ajuden en els llurs periples cap al món d’ultratomba. Una altra connexió és la de les 'donzelles escuderes', dones que en les fonts norrenes duen armadura i lluiten braç a braç amb els homes; n’hi ha encara una altra que les associa a les pitonisses que preveuen el futur dels infants i a les nornes, dones sobrenaturals que filen el destí dels joves herois. (96)

El nombre de les valquíries en les fonts és variable, se n’hi mencionen 9, 12, 13 o 300, però pel que es veu no tenien cap nombre definit. S’ha proposat que podrien haver estat 300, liderades per 9, 12 o 13 altres valquíries, i que posseïen ales de diferents colors que n’indicaven el rang. La proposta de les ales està en consonància amb la connexió que tenen amb els ocells i que les associa directament a Freia, que s’abillava amb una capa de falcó màgica que concedia la capacitat de volar.

Valquíries famoses

Tenint en compte que el terme valquíria significa 'qui escull els caiguts', la més famosa d’entre elles hauria de ser Freia. A Freia se la representa com aquella que tria els morts que vol per al seu reialme tot deixant la resta a les valquíries d’Odin. Freia sembla gairebé una valquíria líder que en pot comandar d’altres. Amb aquest rol, Freia es pot considerar com una mena de deessa de la mort o algú que és al mateix nivell que les nornes, que filen el destí dels mortals. En algun moment deu haver fins i tot representat el combat o la mort en combat. Tanmateix, se l’associa principalment a l’amor, el desig i la fertilitat, i la connexió amb els caiguts en combat s’ha d’entendre com una referència a la concepció norrena de la mort que condueix a una nova vida i a la renovació (com ho poden fer el sexe i l’amor), una mort que no és la fi de res, sinó l’inici d’alguna cosa.

Valkyrie and a Dying Hero
Valquíria i heroi agonitzant
Hans Makart (Public Domain)

Els noms de les valquíries també indica que tenien a veure amb l’acte transformador de la guerra i amb les armes que s’hi usaven, com descriu Davidson:

Hi ha unes quantes llistes de noms de les valquíries, i molts en subratllen l’associació amb el combat i la llança, la qual era l’arma que Odin emprava per a determinar els resultats de les batalles. Hildr i Gunnr són mots poètics per al combat; Gondul ('portadora del pal') devia fer referència a la portadora d’una llança i Hrist podria voler dir 'qui branda la llança' (de hrista, 'brandar'). Geiravor significa deessa de la llança i Geirahod, llança de la batalla. Skogul pot voler dir 'que s’alça ben amunt' i, si és així, potser fa referència a la immensa mida d’aquests éssers. Herfjotur ('grilló de guerra') faria referència al poder que tenien aquests esperits per engrillonar els guerrers de manera no visible per tal de deixar-los indefensos en combat. Aquests noms no tenen individualitat, sinó que són merament mots descriptius per a les deesses de la guerra. (96-97)

Hi ha unes quantes valquíries, però, que s’han establert com a ens totalment autònoms i individuals. Hildr, en una història, arriba al camp de batalla després que hagin cessat els enfrontaments i camina entremig dels caiguts tot tornant-los a la vida. Tot seguit, els guerrers continuen on ho havien deixat i lluiten els uns amb els altres, pràctica que Odin considera excel·lent per a la batalla final del Ragnarök, així que el déu la institueix de manera oficial. La valquíria Eir ('mercè') protegeix els vius que lluiten en comptes de triar qui mor i també cura els ferits després de la batalla. Thrud ('poder') és una gran guerrera, però també una cuidadora amable dels einherjar de la Valhalla (també podria ser la filla de Tor, però és més probable que comparteixin el nom i prou). La valquíria Sigrún (o Sváva) atorga a l’heroi Helgi el seu nom i el poder de la parla. Els poemes d'Helgi emfasitzen, de fet, la part transformadora de la valquíria més clarament que moltes altres.

Tanmateix, la valquíria més famosa és Brynhild (també Brunilda o Brünnhilde), que apareix a la Völsunga saga, a l’epopeia La Cançó dels Nibelungs, a l’Edda prosaica i a l’Edda poètica, i la qual va esdevenir un personatge central de la tetralogia operística L’anell dels Nibelungs del compositor Richard Wagner. Després de desobeir Odin i desplaure’l, Brunilda esdevé mortal i cau en un son profund mentre l'envolta un anell de foc, a dins del qual romandrà adormida fins que la rescati un heroi, i és per això que també és famosa per ser la font d’inspiració del conte de la bella dorment.

L’heroi Sigurd (norrè antic: Sigur∂r, també com a Sigfrid) la rescata, li regala un anell i li promet maridatge, però prima ha de viatjar fins a la cort del rei Gjuki. La muller de Gjuki és una fetillera que obsequia Sigurd amb una poció que li fa oblidar Brunilda, perquè la reina vol que es casi amb la seva filla Gudrun (segurament també una valquíria). Brunilda és rescatada per un home que ella es pensa que és Gunnar, germà de Gudrun, però com que Gunnar no s’atrevia a travessar l’anell de foc, Sigurd s’hi metamorfosa per salvar-la. Brunilda es casa amb Gunnar, però durant una discussió amb Gudrun descobreix la veritat i s’enfurisma perquè Sigurd l’ha oblidada i s’ha casat amb una altra. El poema El viatge de Brunilda a Hel s’acaba amb Brunilda que transporta Sigurd al més enllà mentre li diu a una geganta que topa com Sigurd i ella ara viuran per sempre plegats al reialme d'Hel, tal com haurien d’haver fet a la terra.

Conclusió

La història de Brunilda és només un dels molts relats de les valquíries i, malgrat tot, la popularitat d’aquests éssers s’ha mantingut fins avui. La impressionant ària Cavalcada de les valquíries (de l’òpera Die Walküre, 1870) de Wagner s’ha emprat en molts llargmetratges i presentacions dramàtiques; un dels exemples més cèlebres és l’ús a la pel·lícula Apocalypse Now de 1979. El 1970, Marvel Comics va introduir el personatge Valkyrie (també anomenada Brunnhilde) que muntava un cavall alat, Aragorn, i duia la llança màgica Dragonfang. Malgrat ser considerada una 'superheroïna', Brunnhilde era representada de manera força semblant a les valquíries tradicionals, i les seves aventures bevien dels mites norrens.

Tessa Thompson as a Valkyrie
Tessa Thompson com a Valquíria
Disney/Marvel (Copyright, fair use)

A la pel·lícula de 2017 Thor: Ragnarök, les valquíries són unes guerreres d’Asgard que miren de protegir-lo de la deessa Hela (una versió reinventada d'Hel, reina dels morts) i són totes mortes excepte una. Amb el nom de Scrapper 142 ('Cerca-raons 142'), l’única valquíria supervivent (Tessa Thompson n’és l’actora) primer empresona Tor i després l’ajuda a derrotar Hela. El personatge torna a aparèixer a Avengers: Endgame el 2018. Aquesta visió de la valquíria difereix de la imatge tradicional en uns quants aspectes, però tanmateix és fidel a l’esperit de la figura mitològica pel que fa al coratge, la proesa marcial i, el més important, el rol com a agent transformador, tant per a ella mateix com per a la resta.

Sobre el traductor

Eudald Martínez
Estudiant de traducció de la UAB en anglès i alemany. Amant de la història i les cultures antigues que li agrada saber com es van desenvolupar les cultures de les quals el món és hereu.

Sobre l'autor

Joshua J. Mark
Un escriptor independent i antic professor associat de filosofia al Marist College, Nova York, Joshua J. Mark ha viscut a Grècia i Alemanya i ha viatjat per Egipte. Ha ensenyat història, literatura i filosofia a la universitat.

Citar aquesta obra

Estil APA

Mark, J. J. (2021, September 08). Valquíria [Valkyrie]. (E. Martínez, Traductor). World History Encyclopedia. Obtingut des de https://www.worldhistory.org/trans/ca/1-20057/valquiria/

Estil Chicago

Mark, Joshua J.. "Valquíria." Traduït per Eudald Martínez. World History Encyclopedia. Darrera modificació September 08, 2021. https://www.worldhistory.org/trans/ca/1-20057/valquiria/.

Estil MLA

Mark, Joshua J.. "Valquíria." Traduït per Eudald Martínez. World History Encyclopedia. World History Encyclopedia, 08 Sep 2021. Web. 17 Sep 2021.