La guerra de Successió d’Àustria (1740-1748) va ser un conflicte important entre les grans potències europees provocat per la disputa del dret d’una dona, Maria Teresa, a accedir al tron austríac. Donaven suport a Maria Teresa la monarquia dels Habsburg, Gran Bretanya, la República Neerlandesa, Hannover, Saxònia i Rússia; una coalició anomenada l’Aliança Pragmàtica.
Al dret de successió de Maria Teresa s’hi oposava una coalició contrària als Habsburg, que incloïa França, Prússia, Baviera i Espanya. Per bé que la guerra va tenir lloc principalment en territori europeu, també va tenir escenaris per les colònies arreu del món. Altres conflictes relacionats amb aquesta guerra inclouen la guerra de l’Orella de Jenkins, la guerra del rei Jordi a l’Amèrica del Nord i la primera guerra del Karnataka a l’Índia. Les hostilitats van cessar amb el tractat d’Aquisgrà el 1748, que no va acabar de resoldre les causes subjacents de la guerra.
Antecedents
El 20 d’octubre de 1740, l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, Carles VI, va morir després de patir una breu malaltia, cosa que va fer esclatar una crisi que es propagaria per tot Europa. No havent pogut tenir descendència masculina, l’emperador havia dedicat bona part del seu regnat a preparar el terreny a la seva filla gran, Maria Teresa, que el succeiria. El 1713, Carles havia promulgat un edicte conegut com la Pragmàtica Sanció, el qual permetia a les descendents femenines heretar el tron en cas que la dinastia dels Habsburg s’extingís per la línia masculina. Però l’edicte contradeia la llei sàlica imperant, que estipulava que només els homes podien heretar el tron, i això va fer enrabiar molts dels prínceps de la dieta imperial.
És per això que, quan Carles VI va morir, Maria Teresa va ascendir al tron dels Habsburg en una situació poc segura. Tampoc no hi va ajudar gaire el fet que els tutors que havia tingut no haguessin cuidat la seva educació com a governant i s’haguessin centrat en les virtuts femenines tradicionals com ara llegir, ballar o la música. Maria Teresa es devia haver sentit molt poc preparada per a la crisi a què s’havia d’enfrontar, amb els rivals que l’encerclaven com voltors.
El perill més conspicu era Carles Albert, elector de Baviera. Tot i que no era un Habsburg, Carles Albert podia reclamar el seu dret al tron imperial en virtut de pertànyer a la casa de Wittelsbach, una de les famílies alemanyes més antigues “de la qual la creació de l’imperi havia en part partit” (citat a Browning, 38). Alhora, la cort reial d’Espanya celebrava la mort de Carles VI i dirigia la mirada famolenca cap als territoris poc defensats dels Habsburg a la península italiana.
Però per a Maria Teresa, l’adversari més perillós acabaria sent amb escreix el nounat regne de Prússia, on el jove rei Frederic II (posteriorment Frederic el Gran) tot just havia succeït el seu pare. Com el mateix Frederic, Prússia era un estat jove, que anhelava la glòria i que sentia la pruïja de posar-se a prova a l’escenari mundial. Per augmentar la influència de Prússia en el món germànic, Frederic va dirigir la mirada cap a Silèsia, una de les províncies més riques i desenvolupades de l’imperi dels Habsburg. Aprofitant-se del caos que havia acompanyat l’ascens al tron de Maria Teresa, Frederic va reunir un exèrcit i va envair Silèsia el 16 de desembre de 1740. Tant si havia estat conscientment o inconscientment, el rei prussià havia calat un foc que cremaria per tot Europa, i també el món.
El començament: Silèsia i Bohèmia (1741-42)
Encara que els austríacs s’havien preparat per a la guerra a Itàlia i Hongria, la guerra llampec de Frederic a Silèsia els va agafar per sorpresa. En menys de dues setmanes, Frederic havia envaït tota la província i en mans austríaques només restaven un grapat de forts. Els austríacs van respondre amb promptitud: a principis de 1741, el comte Wilhelm Reinhard von Neipperg va dirigir una contraofensiva a Silèsia. Tot i que Frederic no s’esperava que els austríacs ataquessin tan aviat, va marxar amb els seus soldats a través de la neu i va topar amb l’exèrcit de Neipperg a la batalla de Mollwitz (10 d’abril).
Al principi, el futur resultat no estava gaire clar, atès que la ventura de la batalla anava canviant de bàndol. Frederic fins i tot va haver de fugir del camp de batalla per evitar que el capturessin. Però al final del dia la victòria va ser per a la infanteria prussiana, que va avançar amb una disciplina tan rigorosa que semblava un mur mòbil. Més endavant, l’estrateg militar Carl von Clausewitz va escriure que les tropes prussianes “van aconseguir un nivell de perfecció en l’ús de les armes de foc que encara no s’ha superat” (citat a Blanning, 103). Al final, els austríacs es van retirar i cada bàndol va deixar vora 5.000 morts o ferits en aquell camp de batalla cobert de gebre.
Les altres potències europees havien observat la campanya de Frederic amb interès mentre Mollwitz els convencia que Àustria era feble. França estava particularment desitjosa d’afeblir el poder dels Habsburg a l’Europa central i va començar a donar suport a la reivindicació de Carles Albert al tron imperial. Alarmada, Maria Teresa va negociar ràpidament una treva amb Frederic, en la qual va cedir la Baixa Silèsia a Prússia. Però el mal ja estava fet. Aquella tardor, un exèrcit combinat francobavarès va envair Bohèmia i el 26 de novembre va capturar Praga. Carles Albert hi va ser coronat rei de Bohèmia, un títol ostentat tradicionalment per l’emperador.
Al cap d’uns quants mesos, Carles Albert va reunir els suports necessaris per ser elegit com a Carles VII, emperador romanogermànic, el primer no Habsburg que ostentava el títol en més de tres segles. Tanmateix, per a gairebé tothom estava clar que Carles VII no era sinó un titella francès. Els austríacs es van rescabalar ràpidament un altre cop. En una ràpida ofensiva hivernal, van recuperar bona part del territori que havien perdut a l’Alta Àustria abans d’envair Baviera. L’exèrcit francobavarès, sembrat de discòrdies internes i disputes pel control, va respondre-hi amb lentitud.
Però just quan semblava que els vents havien canviat, les coses van començar a anar mal dades per als austríacs. El febrer de 1742, 25.000 soldats espanyols van arribar a Itàlia. Aquell mateix mes, Frederic II es va deixar convèncer per tornar a unir-se a la guerra i envair la província de Moràvia dels Habsburg amb 30.000 homes. Maria Teresa va enviar el seu cunyat, el príncep Carles de Lorena, contra el rei prussià poc digne de confiança, i els dos exèrcits van topar a la batalla de Chotusitz (17 de maig de 1742). Tot i que la batalla no va tenir un resultat clar, els austríacs es van retirar primers i van deixar el control del camp als prussians. Aquest revés va forçar de nou Maria Teresa a negociar amb Frederic. El juny de 1742, els seus ministres van signar el tractat de Breslau, que donava a Prússia el control de tot Silèsia a canvi que Prússia es retirés de la guerra.
El tractat permetia als milers de soldats de les tropes austríaques reprendre Praga, atès que les forces ocupants francobavareses havien minvat per la guerra d’esgotament. Els austríacs van posar setge a la ciutat el mes de juny, i les condicions de vida a Praga no van sinó empitjorar. Dubtant de la lleialtat dels civils, els francesos van imposar tocs de queda estrictes i disparaven a tothom que fos al carrer de nit. Al final, els ocupants es van quedar sense vitualles. El desembre de 1742, 14.000 soldats francesos i bavaresos es van escapar de Praga i van superar la línia austríaca tot deixant els ferits i els malalts enrere. Praga tornava a estar sota control dels Habsburg.
La segona fase: l’Aliança Pragmàtica (1743-44)
Encara que fins ara Àustria havia lluitat tota sola, no li faltaven aliats. El rei Jordi II de la Gran Bretanya estava frisós tant de posar bastons a les rodes de França com d’humiliar el seu nebot Frederic II, al qual es referia com a “un príncep descregut” a qui “calia tallar les ales” (citat a Browning, 49). Hannover també estava anhelosa de castigar l’agressió dels altres estats alemanys, és a dir Prússia i Baviera, mentre que la República Neerlandesa estava obligada a ajudar Àustria en virtut d’un tractat. Totes aquestes nacions van ajuntar els seus recursos militars en un sol exèrcit anomenat l’Exèrcit Pragmàtic, un nom que indicava la intenció que tenien de defensar la Pragmàtica Sanció i el dret de Maria a regnar.
L’abril de 1743, l’Exèrcit Pragmàtic compost per 60.000 soldats va arribar al Rin. Al començament, els ànims estaven molt encesos. Un testimoni ocular va afirmar que hi havia molta camaraderia entre els soldats britànics i hannoverians, que bevien, xerraven i cantaven plegats “amb escreix, sense entendre ni una síl·laba del que es deien” (citat a Browning, 135). Tanmateix, Jordi II va insistir a liderar l’exèrcit personalment i va ordenar que no es moguessin fins que ell no arribés. Va ser així que l’exèrcit es va anar esllanguint al mateix lloc durant mesos, amb les vitualles que anaven minvant. Bandes de soldats van començar a vagar pels poblats tot saquejant aliments als civils desafortunats.
Jordi II va arribar el 19 de juny i es va trobar un exèrcit que no estava en condicions d’iniciar una ofensiva. Amb els seus generals, va decidir retirar-se als territoris segurs dels Països Baixos per reagrupar-se, però tan bon punt havien començat la retirada, un exèrcit francès comandat pel duc de Noailles els va bloquejar el pas. Frisós per destruir l’Exèrcit Pragmàtic en aquell mateix lloc, Noailles va atacar-lo el 27 de juny a la batalla de Dettingen. La cavalleria d’elit Maison de Roi va carregar contra la línia aliada tres cops, però cada vegada va ser repel·lida aferrissadament. La va seguir la càrrega de la caòtica infanteria francesa, que va ser igualment repel·lida. Després de tres hores de lluitar, els francesos es van retirar i van deixar 5.000 baixes al camp de batalla, enfront de les 2.000 dels aliats.
Encara que la victòria inesperada va encoratjar els ànims, l’Exèrcit Pragmàtic va continuar la retirada i es va veure forçat a abandonar els ferits (Dettingen és la darrera batalla en què un monarca britànic va comandar un exèrcit en batalla). L’altra batalla important de 1743 va tenir lloc a Itàlia, on les forces espanyoles i austríaques van topar a la batalla de Camposanto (8 de febrer). Per bé que no va ser tan gran com les altres batalles, Camposanto va ser la batalla més sanguinolenta per càpita de la guerra, atès que un quart de tots els combatents van caure morts. Els espanyols van ser derrotats i, de moment, els territoris de Maria Teresa a Itàlia estaven segurs.
L’any següent, el conflicte va continuar escalant. El febrer de 1744, l’Armada Reial Britànica va lliurar una batalla que no va tenir vencedor clar contra la flota francoespanyola al Mediterrani, a prop de Toló. Les flotes van intercanviar bombardejos intensos que van fer miques molts vaixells i que van matar o ferir centenars d’homes. El mes següent, França va declarar oficialment la guerra a la Gran Bretanya i va començar a reunir tropes a Dunkerque per envair les illes britàniques. Gran Bretanya es va salvar de la invasió, però no per la pròpia flota sinó gràcies a una tempesta que va escombrar el canal de la Mànega i va fer malbé moltes de les naus franceses. Aquest fet no va ser l’única desgràcia que els plans militars francesos van patir durant aquell any. A l’agost, el rei Lluís XV de França va caure molt malalt, afectat de verola. Tot i que es va acabar recuperant, la malaltia va submergir el regne en el caos i va fer que els esforços bèl·lics de França anessin minvant fins a cessar completament.
De la mateixa manera, Prússia també va topar amb obstacles. Durant el mateix mes que Lluís XV es trobava prostrat al llit per la malaltia, Frederic II es va deixar convèncer per unir-se a la guerra per tercer cop. Va envair Bohèmia amb 80.000 homes i a mitjan setembre va capturar Praga. Tanmateix, per primer cop, el rei prussià estava massa confiat. Tement les ambicions de Frederic, Saxònia es va aliar amb Àustria i va declarar la guerra a Prússia. A l’octubre, un exèrcit austrosaxó de 75.000 homes va marxar cap a Bohèmia, a l’encalç de Frederic. En aquells moments, la disenteria i la inanició feien estralls entre l’exèrcit prussià, unes circumstàncies que no deixaven altra alternativa a Frederic que retirar-se cap a Silèsia. Quan finalment va arribar al territori amic al desembre, havia perdut 36.000 homes per la guerra d’esgotament.
El moment culminant: Fontenoy i Hohenfriedberg (1745)
L’aliança anti-Habsburg va patir un cop dur el 20 de gener de 1745 quan l’emperador titella, Carles VII, va morir de gota. El seu fill i hereu, Maximilà III Josep, el va succeir com a elector de Baviera, però es va trobar que la major part del seu país encara era sota ocupació austríaca. Els bavaresos van fer un darrer intent desesperat per expulsar els austríacs, però van ser derrotats a la batalla de Pfaffenhofen (15 d’abril). Una setmana més tard, Maximilià Josep signava el tractat de Füssen, amb el qual feia pau amb Àustria, renunciava a la pretensió al tron imperial i acordava donar suport al marit de Maria Teresa, Francis Stephen de Lorena, com a següent emperador romanogermànic. El marit de Maria Teresa va rebre efectivament el suport necessari per ser elegit emperador i va ser coronat com a Francesc I. Amb l’abandonament de Baviera, França ja no tenia gaire motius per mantenir els exèrcits a Alemanya, i ara es podia concentrar en la seva prioritat principal: derrotar Gran Bretanya.
Maurice de Saxe, el brillant general que recentment havia estat promogut a mariscal de França, va decidir intentar fer entrar en guerra els britànics envaint els Països Baixos austríacs (actual Bèlgica) i amenaçant Tournai, un centre comercial important de l’Europa septentrional. A finals d’abril, Saxe va posar setge a Tournai. Tal com havia anticipat, l’Exèrcit Pragmàtic —comandat ara pel fill de 24 anys de Jordi II, el príncep William, duc de Cumberland— es va començar a agitar. Saxe va escriure a Lluís XV per convidar-lo a observar la batalla i ser partícip de la glòria.
Saxe va triar una posició amb fortes defenses naturals al voltant dels pobles d’Antoing, Vezon i Fontenoy, i va esperar. A l’alba de l’11 de maig, l’Exèrcit Pragmàtic multinacional, que també comptava amb vora 50.000 soldats, va atacar. Després d’un bombardeig d’artilleria inicial, Cumberland va enviar les seves tropes neerlandeses per assaltar la posició francesa a Fontenoy. Els francesos, arrecerats rere murs i piles de maons, van permetre als neerlandesos acostar-se fins que van estar a l’abast de les armes de foc i els van descarregar sèries devastadores de mosquetons. Els neerlandesos es van retirar, reagrupar i van tornar a carregar, i es van trobar de nou amb una pluja de bales mortíferes semblant. Després van venir la infanteria britànica i hannoveriana, que van avançar en dues línies i no van disparar fins que no van ser a 30 passes de la línia francesa. Durant uns quants minuts duríssims, els britànics i els francesos van intercanviar trets fins que la línia francesa finalment va cedir.
Tot i que estava molt malalt i el dolor el turmentava, Saxe comandava les tropes franceses a llom de cavall i les feia replegar a mesura que enviava càrrega rere càrrega de cavalleria per alentir l’avanç dels aliats. Al final, l’atac de l’aliança va perdre l’impuls i Cumberland va ordenar la retirada. La batalla de Fontenoy va ser una de les batalles més sanguinolentes que s’havien lliurat en els darrers 40 anys a l’Europa occidental. França hi va perdre vora 8.000 homes, mentre que els aliats en van perdre vora 12.000. Després de la batalla, Lluís XV es va acostar a Saxe per congratular-lo per la victòria. Assenyalant als cadàvers que entapissaven el camp de batalla, el mariscal va respondre: “Majestat, ara veieu què vol dir de debò la guerra” (citat a Browning, 212).
Mentre el fum es dispersava per damunt Fontenoy, un altre exèrcit es preparava per lluitar aferrissadament a l’Europa central. Frederic II s’havia passat tot l’any reorganitzant el seu exèrcit esgotat, i pels volts de maig havia reunit vora 59.000 homes a Glatz (Kłodzko), a la Baixa Silèsia. Va ser en el moment adequat, perquè el 30 de maig, el príncep Carles de Lorena comandava un exèrcit austrosaxó de mida similar cap a Silèsia. Frederic va assabentar-se d’on havia acampat el príncep Carles i va decidir atacar-lo en comptes d’esperar a ser atacat. A trenc d’alba del 4 de juny, els prussians es van llançar en un atac sorpresa al campament saxó. Va ser un combat cos a cos brutal, en el qual els prussians combatien amb “una set de sang demoníaca” (citat a Browning, 216). Cap a les 7 del matí, els saxons van ser derrotats i la infanteria austríaca s’havia d’enfrontar tota sola a l’enemic. Aviat els austríacs també van fugir i la batalla de Hohenfriedberg es va acabar.
L’exèrcit de Frederic havia patit prop de 4.700 baixes, comparades a les gairebé 13.000 del bàndol austrosaxó. Era la victòria més brillant de tota la carrera de Frederic fins al moment. Si restava algun dubte que Prússia portés la veu cantant, va ser silenciat quan els prussians van tornar a derrotar l’exèrcit austríac del príncep Carles a la batalla de Soor (30 de setembre). El 25 de desembre de 1745, es va tornar a arribar a un acord de pau amb el tractat de Dresden. Maria Teresa va acordar renunciar a les pretensions a Silèsia, i Saxònia va prometre pagar a Prússia un milió de corones com a indemnització de guerra. A canvi, Frederic va reconèixer el dret de Maria Teresa a regnar. Aquest cop, Prússia ja no entraria més en guerra. En tornar a Berlín, el rei triomfant va ser victorejat pel poble i per primer cop va ser aclamat com a Frederic el Gran.
El final: 1746-1747
El tractat de Dresden va portar pau als territoris assolats d’Alemanya i l’ascens de Francesc I al tron imperial va assegurar el dret de la seva dona a governar en els territoris dels Habsburg. Tot el que restava era que el conflicte es resolgués en els altres escenaris de la guerra. Als Països Baixos, els francesos triomfants van continuar el seu avanç pels territoris neerlandesos austríacs. Saxe va capturar Antwerp el febrer de 1746 i vuit mesos després va derrotar un altre exèrcit Pragmàtic a la batalla de Rocoux (11 d’octubre). El 1747, els francesos havien arribat a la frontera de la República Neerlandesa i havien començat a assaltar les fortificacions frontereres.
Al front italià, l’aliança anti-Habsburg va tenir menys èxit. Tot i que els espanyols havien derrotat els austríacs a la batalla de Bassignano (27 de setembre de 1745), no havien aconseguit aprofitar la victòria de manera efectiva. Durant els dos anys següents els combats van continuar, però a finals de 1747, Àustria encara controlava la majoria de les seves posicions de la Itàlia septentrional.
La pau: 1748
Cap al 1748, la majoria de les potències bel·ligerants estaven cansades. Vuit anys de guerra perpètua havien tingut un cert impacte. Els costos de mantenir exèrcits i fer campanyes havien fet que la majoria dels països s’haguessin d’endeutar, alhora que la por i la incertesa de les poblacions cansades per la guerra conduïen cap a un malestar polític. Els ministres de la Gran Bretanya i França van encetar les converses de pau, excloent en bona part la resta de potències. Maria Teresa es va veure frustrada de no tenir lloc a la taula de negociacions a despit de la centralitat que Àustria havia tingut en el conflicte. A la fi, Gran Bretanya i França van acordar que el mapa d’Europa tornaria a l’statu quo antebellum, és a dir, tots els territoris capturats durant la guerra tornarien als seus propietaris originals.
Hi va haver dues excepcions considerables. La primera és que Àustria va haver de cedir els ducats italians de Parma, Piacenza i Guastalla a un membre de la dinastia espanyola dels Borbó. La segona és que Prússia es quedaria amb Silèsia. Aquesta concessió reconeixia implícitament la importància creixent de Prússia en l’escena europea. Finalment, tots els signants havien d’acceptar la Pragmàtica Sanció de 1713 i, per extensió, el dret de Maria Teresa a regnar a Àustria. Aquests termes es van signar amb el tractat d’Aquisgrà l’octubre de 1748, i així es va posar punt final a la guerra. Tanmateix, com que el tractat de pau era un terme mitjà en què tothom va cedir, ningú no en va sortir content. Les tensions no resoltes continuarien bullint a foc lent durant els anys següents i al final acabarien explotant amb el següent gran conflicte europeu: la guerra dels Set Anys.
